Últimamente resulta muy curioso que dentro de las candidatas a canción del verano siempre se cuela una canción indie de estilo folk muy popera independiente. Los más avezados en estos temas pensaréis que esto tiene su origen en los años que hace que asistimos, a veces con envidia, otras simplemente con artazgo, los anuncios veraniegos de una conocida marca de cerveza barcelonesa. Pero nada más lejos de ello, el fenómeno es más bien global. Un buen ejemplo de ello es el tema “Little talks” de la banda islandesa “Of monsters and men”, muchos pensaréis que no os suena de nada, pero perded dos segundos en escuchar la melodía y todos sabréis a que canción me refiero.
Suena tanto aquí como en Croacia, garantizado, tal vez sea porque ambos parajes son mediterráneos, pero no sé, tal vez haya calado el folk en la onda mainstream veraniega… Veremos. Os dejo con el tema incluido en su primer trabajo “My head is an animal”.
Si ahir vaig publicar una cançó de nadal més aviat britànica, avui publicaré una més de la terra i que pot anomenar-se como una nadala en sí mateixa, en la meva humil opinió de les millors que s’han fet els últims anys en qualsevol llengua: “El 25 de gener” dels Manel.
Ara no us descobriré res de nou dient que Manel és ara mateix l’exponent més important de la música que actualment es fa a casa nostra, i és ara mateix un dels grups més reconeguts fora de les nostres fronteres.
“El 25 de gener” prova de imaginar com va ser el retorn dels Reis d’Orient a casa seva un cop ja han ofert els obsequis al nou nat. Potser és una nadala una mica depriment, però tracta un tema que potser no n’hem pensat prou i és què ocorre un cop aconseguim un objectiu determinat. Sempre fem el màxim que puguem per aconseguir-ho, però un cop assolit sempre ens provoca un buit al cor que hem d’omplir uns dies després amb un nou objectiu i una nova il·lusió.
Així és la vida, sempre fixant-nos objectius, la veritat és que això és el que ens manté vius.
Gaudiu tant com jo de la nadala. Que el tió us cagui tot el que desitgeu i segurament, mereixeu.
Segons els pastors de l’últim poble darrera els horts veurien uns pins, passats aquells pins el camp d’oliveres i, al fons, tres camins. Han pres el trencall i s’ha obert la clariana i han ordenat als homes descans. Al camp d’oliveres tres reis s’acomiaden i encaixen les mans.
Melcior aixeca el cap i veu la muntanya que abans que enfosqueixi ha d’estar travessant i es treu la suor amb el coll de la capa tacada de fang. I no vol ni pensar que les forces s’acaben i ni us imagineu com s’emprenya quan, en beure en el riu, només troba la cara d’un home gran. El rei dóna l’ordre pel toc de corneta pensant en aquells que, no fa pas tant, li besaven l’escut i entregaven les armes agenollats.
Des de dalt del camell fot un crit el rei negre, que faci el favor algun bon soldat d’aixecar el cul de terra i fer un ràpid recompte de racions de pa. Qui pogués creuar el bosc i trobés una barca! Qui abans d’adormir-se amb el braç estirat notés com els dits mica en mica retallen l’aigua del mar! Qui arribés a palau i triés una dona, arranqués unes roses i li allargués un ram! Baltasar té el desig corrent per les venes com si fos sang.
Gaspar pot sentir clavats a l’espatlla els ulls d’alguns patges que estan esperant un cop d’atenció, potser una mà alçada, una ordre reial. Un dels homes canta enmig d’una rotllana amb la veu més dolça que hagueu sentit mai una cançó antiga que el rei taral·leja amb els llavis tancats. El patge més vell es gira i comenta mirant un segon de reüll cap al cel “sembla mentida que bé que vivíem seguint un estel”.
El metrónomo 